Ací sóc:

Un carrer roman etern,
farcit de branques,
despulles de fred.
Esmicolats somriures de lluna
se'm despengen als ulls.

Ací sóc, on potser no voldria.
Reduint al món a una esvaïda esperança
que ja ni futur escriu.
Ací em quede.

De les mans em cauen
somnis que no sé dir,
arena feta aigua,
llum que m'encén la pell.

Mª Carme Sàez




-Pense que M. Carme Sàez, amb l'anterior poema, intenta expressar un sentiment que nota dins del seu cos, tristesa. Jo pense que és així perquè els versos interpreten dolor d'haver perdut a algú com per exemple: diu que ara els carrers són eterns i solitaris; ja no té cap esperança; que no pensa en el futur ja que el veu impossible;també diu que no ha pogut, ni podrà complir els seus somnis...


-A banda de parlar del que em sembla que vol expressar el poema, també vull parlar sobre el recital de poesia, al qual va acudir M. Carme Sàez i el seu acompanyant. Em va parèixer, per una part avorrit, perquè no estic acostumada a escoltar poesia i tampoc m'interessa molt, ja que és el gènere literari que menys m'agrada; però, per altra banda, em va parèixer interessant, sobre tot quan van recitar el poema que tractava sobre l'arbre vell, perquè vaig notar que entenia el que deia i va ser el poema que més em va agradar. També m'agradà la musiqueta que posava d'acompanyament, ja que donava un ambient perfecte per a eixos poemes.


Ja no he de dir res més. M'agradaria que donareu la vostra opinió sobre el meu text.